En català, els accents són marques diacrítiques que s’utilitzen per indicar la síl·laba tònica d’una paraula. La síl·laba tònica és la síl·laba que es pronuncia amb més intensitat i que dóna ritme i melodia a la paraula.
A continuació, t’explicaré les regles generals per a l’ús dels accents en català:
Paraules agudes: les paraules agudes són aquelles que porten l’accent en l’última síl·laba. Exemple: “camí”, “avió”.
Paraules planes: les paraules planes són aquelles que porten l’accent en l’antepenúltima síl·laba si la paraula acaba en vocal, “n” o “s”; i en la penúltima síl·laba si la paraula acaba en una consonant que no sigui “n” o “s”. Exemple: “mà”, “làmpada”.
Paraules esdrúixoles: les paraules esdrúixoles són aquelles que porten l’accent en la síl·laba que està tres síl·labes abans de la síl·laba final. Exemple: “pàgina”, “àrea”.
Paraules sobtades: les paraules sobtades són aquelles que porten l’accent en una síl·laba que no segueix cap de les regles anteriors. Exemple: “sèrie”, “càrrec”.
A més a més, hi ha altres casos en què s’utilitzen accents diacrítics per diferenciar entre paraules que s’escriuen igual però que tenen significats diferents. Aquí en tens alguns exemples:
“ésser” (verbe ser) i “esser” (substantiu).
“pèl” (cabell) i “pel” (preposició).
“dóna” (verbe donar) i “dona” (substantiu femení).